Caminant - Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer - Caminant



Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Aquest poema l'hem extret del llibre Al Cel de Jacint Verdaguer.

Biografia:



Jacint Verdaguer neix el 1845 a Folgueroles, Osona, en una família pagesa, però que li permet cursar estudis. Estudia a Vic i durant aquest període s'enriqueix culturalment gràcies a professors i companys. L'any 1870 esdevé sacerdot, d'aquí el nom "Mossèn Cinto Verdaguer", i és enviat a una petita parròquia de Vinyoles d'Orís, on no pot continuar amb els seus estudis, malgrat això segueix escribint poesia. En interval de temps rep els primers reconeixements, però contrau una greu malaltia i es trasllada a Barcelona per guarir-la. Un cop recuperat aprofita el seu renom per divulgar els seus ideals. El 1886 escriu Canigó, el poema culminant de la seva carrera. A la capital fa amistats importants dins del cercle eclesiàstic i centra la seva vida en qüestions del clergat. Més endavant, ja de més vell es torna a centrar a la poesia. Mort l'any 1902.